LLEGENDA: El rei dels oficis
Una vegada el rei va voler saber quin dels oficis necessitava més enginy i quin era el que tenia més mèrit de tots, per nomenar-lo rei dels oficis. Va cridar els set mestres de més anomenada de cada un dels oficis més importants i els va requerir perquè cada un portés una mostra de la seva obra i l’eina més important de les que necessitaven. Va convidar-los a un gran dinar i, un cop van haver menjat, cada un va presentar la seva feina, va ensenyar l’eina que emprava més per a fer-la i va explicar les particularitats i especialitats de l’ofici. El forner va portar un pa molt ros i la pala que necessitava per a enfornar-lo. El sabater va portar un parell de sabates molt polides i lluentes i l’alena que gastava per a cosir. El sastre va portar un vestit molt bonic i molt llampant i les tisores amb què l’havia tallat. El ferrer va portar un pany i una clau molt bonica i complicada i el mall amb què picava l’enclusa. El pellaire iva portar una pell assaonada molt suau i molt fina i la ganiveta que emprava per a rebaixar-la i descarnar-la. El fuster va portar una capseta molt polida i el ribot amb què l’havia polida, i el mestre de cases, com que no podia portar cap casa, va portar un maó i la paleta i l’escarpra i va explicar com treballava.
Tots set van explicar al rei com havien fet aquella peça de mostra que portaven, quin paper hi havia jugat l’eina que li ensenyaven i fins a quantes altres eines havien necessitat per a poder fer allò que li ensenyaven. Al rei, després d’haver examinat totes les mostres i totes les eines i d’haver-los ben escoltats, li va semblar que l’obra de més mèrit era el vestit fet tot de mà del sastre, sense altra intervenció que l’agulla petita i senzilla, mentre que tots els altres, per a aconseguir la seva mostra, havien hagut de posar en joc un gran nombre d’eines. Tots els altres van creure que el rei s’havia equivocat i que la pròpia feina era de més mèrit i de més enginy que la del sastre; però, davant del parer del rei, ningú no va gosar replicar, i el sastre va quedar nomenat rei de tots els oficis.
De tots el convocats el ferrer va ser el que es va considerar més trepitjat, fins al punt que no va sentir-se disposat a tenir un sastre per rei i va decidir tancar la ferreria i anar-se’n. Al cap de poc temps, al sastre se li van desclavar les tisores, al sabater se li va espuntar l’alena, al pellisser se li va oscar la ganiveta, al fuster se li va esmussar la fulla de la garlopa i al mestre de cases se li va escantellar la paleta. Tots van tenir necessitat del ferrer, perquè cap no es podia servir de la seva eina sense el seu ajut. Tots van acudir a exposar les seves inconveniències al rei, que va trobar-se en un trasbals. Va fer crides pertot arreu demanant al ferrer que es presentés, que seria atès i dignificat com es mereixia. Però el ferrer no es presentava; fins que el rei va manar que fos oberta la ferreria, que s’encengués el fornal i que acudís tothom que s’hi veiés amb cor per tal de veure si podia suplir el ferrer i adobar les eines dels altres oficis, perquè cap d’elles no podia treballar sense l’ajut del ferrer. Cada un dels interessats va intentar i va provar d’adobar-se la seva eina, però ningú no se’n va pas sortir. Moltes altres gents de diferents oficis es van presentar per veure si podies conjurar el conflicte, però tot fou endebades, i com més anava més complicació es produïa, perquè cada dia que passava s’esgavellaven noves eines de gents d’altres oficis. Un dia, per fi, va presentar-se el ferrer, perquè havien arribat a orelles seves les crides fetes pel rei. Va adobar les eines de tothom i la pau i la tranquil·litat van renéixer entre tots els oficis. El rei va convocar els set oficis de l’altra vegada a un altre dinar fraternal i, davant de tots, va confessar que havia sofert un error i que la pràctica havia demostrat que tots els altres oficis són dependents del ferrer, sense el qual no poden trempar ni adobar les eines quan se’ls malmeten. I, davant de tots els presents, el rei va nomenar el ferrer reis dels oficis, amb avinença i conformitat de tothom. El sastre, com a acte de submissió i acatament al rei, se li va agenollar als peus i amb les tisores va fer set queixals a la part inferior del davantal de pell que el ferrer portava sempre per treballar per tal que les espurnes de la fornal no li cremessin la roba. Fins a temps moderns els ferrers de fornal portaven set queixals a la part inferior del davantal, que, a més de fer bonic, eren l’ofrena dels sastres i el distintiu reial entre els altres oficis.
Joan Amades. Les millors llegendes populars (text adaptat)
CÒMIC
